DORFEU A MONTEVERDI

La inspiració se sol entendre com la presència dun influx extraordinari en la creació artística, com un element misteriós directament vinculat al caràcter perdurable de lobra tocada per aquest alè transcendent. A més, la capacitat de la música dendinsar-se en aquest àmbit elevat, lligat a la divinitat, impulsa lobra artística a la categoria de revelació: ja era aquesta la intenció última dels aedes de lantiguitat, i potser també lha siguda per grans compositors que, com Bach, Beethoven o Brahms, escrivien conscients de tocar amb el seu art els ressorts de la intimitat humana i envigorir-los. Com deia George Steiner, la música és la teologia dels que no tenen cap credo formal. En aquest assaig docte i clar, el musicòleg i cantant Josep Maria Gregori reflexiona sobre el lligam íntim de la música amb la inspiració, la sacralitat i el pensament simbòlic. I ho fa endinsant-se en lexperiència transcendent de la creació dalguns grans compositors, transmissors del vincle que uneix el món humà amb el món arquetipal. Lautor estudia el relat platònic de lharmonia de les esferes i nanalitza laplicació als mites de les sirenes i les Muses, inspiradores dels grans relats dOccident. Per últim, sendinsa en la figura dOrfeu i en lobra que Striggio i Monteverdi van dedicar-li, i proposa una anàlisi afinada daquesta fita musical que conjuga so, número i paraula com a expressions dun únic verb.