La Memòria de les Formigues
Iolanda Batallé Prats
Una novel·la profundament optimista, viva, palpable, que es va enroscant a poc a poc entorn del lector fins a endur-sel mar endins.«Netejo la sorra de la platja. És com fer dibuixos amb les mans, però en gran... Una dona sola és una dona sola una dona sola al costat del mar és linfinit.» La Joana és una dona de quaranta-dos anys que neteja la sorra de la platja amb un tractor d...
Sinopsis
Una novel·la profundament optimista, viva, palpable, que es va enroscant a poc a poc entorn del lector fins a endur-sel mar endins.
«Netejo la sorra de la platja. És com fer dibuixos amb les mans, però en gran... Una dona sola és una dona sola una dona sola al costat del mar és linfinit.»
La Joana és una dona de quaranta-dos anys que neteja la sorra de la platja amb un tractor després dhaver deixat enrere una feina de prestigi i responsabilitat. A més de dibuixar figures a la sorra i de trobar-hi objectes perduts, es passa llargues hores pensant en la seva història vital i en el sentit de lexistència. Totes aquestes reflexions les deixarà escrites per explicar el món a la seva filla de set anys, la Maria.
Amb la remor del mar i la memòria de fons, la Joana recull en aquest quadern històries molt diverses: converses surrealistes amb el seu home, en Jofre la correspondència amb la seva amiga Lenka, que va conèixer vint anys enrere quan totes dues eren dErasmus a Anglaterra els diaris de la nona, làvia morta contes plens de tendresa... i molts daltres retalls que completen aquest calidoscopi vital.
«A través de petites finestres de nostàlgia, ens mostra una història plena de relacions i de solitud, en un equilibri esfereïdorament fràgil. Iolanda Batallé transmet tot allò que escriu i encara més.» Laia Fàbregas
«Una sensibilitat que ens permet sentir la dolça cremor de pols daurada que queda als dits després dhaver retingut, per un instant, la veritat dallò que som: fràgils ombres caminant amb urgència.» Ana María Moix
«Una veu narrativa tan extraordinària que un no recorda haver-la llegit: recorda haver-la sentit, haver-hi parlat.» Ricard Ruiz Garzón
«És com la poma vermella de la Blancaneu: hi ha dins seu una ingenuïtat malvada que aflora lentament. Lescriptura simula transparència, nostàlgia, brillantor, i no obstant està carregada de força, ràbia i arrels.» Constantino Bérto
Comentarios
Sé el primero en comentar este libroTambién te puede interesar
Otros libros del autor
